He descubierto que todo lo que pasa acaba teniendo sentido. En la apraxia y el síndrome de joubert los cilios que están en los microtúbulos juegan un papel muy importante. Hace tiempo mientras veía y escuchaba algo que yo consideraba puro entretenimiento escuché las palabras microtúbulos y física cuántica alojadas en un entorno que, aunque sanitario, hablaba de muerte y estaba alejado, supuestamente, de las enfermedades raras,Fuí consciente de que si no hubiera visto aquel video jamás habría despertado ante la realidad que hay más allá de la que estamos viviendo, y que la posibilidad de que Arnau en otra realidad no esté enfermo (porque lo está aunque no me guste reconocerlo) puede llegar a convertirse en la nuestra...Gracias.

martes, 26 de octubre de 2010

Relacions i una mica de música!!

Aquesta entrada la faig perque ja n’he tingut prou de plorar i em serveix com a teràpia pensar en les coses que fa el meu fill cada día.

Vull parlar de les relaciones que té amb altres nens, i ja sé que ho he fet altres vegades, però d’alguna manera ara tinc més capacitat doncs quan més temps passa més el veig jugar i desenvolupar-se en les relacions socials.

Ahir vàrem anar al parc i es va trobar amb dos companys d’escola. Aquests nens juguen corren, saltant i movent-se com fan els nens de 4 anys, amb una energía que deixa els pares esgotats, però el meu fill no, ell s’asseu i juga a fer carreteres amb els cotxes, de vegades es lleva i comença a correr, però no pot seguir els altres i en algun moment m’ha arribat a dir: “mama, els nens no volen jugar amb mi” o “ jo no puc fer-ho”.  Si, és  conscient del que li passa i aixó fa que de vegades tingui acituts que em recorden les de nens amb altres transtorns com el TDAH, l’Autisme, Transtorns del llenguatje, o sigui, que de vegades centra la seva atenció en algun fet o cosa simple però que pot controlar i si no ho aconsegueix s’enfada i fa una mica de rabieta. Però per a mí tot aixó té a veure amb l’apraxia que l’impedeix de moment seguir el ritme dels altres nens.

I ara posar-he un exemple. Ahir, en el parc, portaven dos cotxes de la peli “Cars” i en un moment el meu fill no en tenía cap, doncs en comptes de jugar a una altra cosa no va parar fins que va recuperar un dels seus cotxes i trionfant en va dir “Ja és meu un altre cop, ja el tinc”.  Després va intentar jugar a “pillar” com diu ell, amb altres nens, però quan ell aconsegueix fer una volta els demés n’han fet  tres, així que ho va deixar, i llavors, quan estava a punt de tirar la tovallola, va venir un nen que casualment està rebent teràpies en el mateix centre que el meu fill per un problema de transtorn del llenguatje. Va ser miraculós, es van entendre de seguida, el meu fill va accedir a jugar amb ell, a pujar a unes estructures del parc, a baixar per el tobogàn i va ser molt feliç durant una bona estona. L’altre nen també té 4 anys i costa molt comprendre les seves paraules, que són escases i amb frases poc estructurades, però com el meu fill, és un nen preciós, despert i amb un cor enorme. I també com el meu fill, en un moment en que un dels cotxes que tenía li va desaparèixer en mans d’un altre nen, no va para fins a conseguir que li tornés i va tenir una petita rabieta.

I aixó em fa recordar que els nens especials, aquests de qui vaig parlar a l’entrada “Estrelles i Flors”, són aquells que converteixen un fet petit i que per alguns no té importància en una fita tant gran com escalar una muntanya.

Ara estic mirant informació sobre com afecten els transtorns físics a les emocions, doncs malgrat que em diguin que tot i que el meu fill té una apraxia, aquesta no és la causa del seu retard emocional, jo estic convençuda que si no tingués cap malaltía el meu fill no necessitaría un psicòleg. I de moment vaig per bon camí, així que en uns dies publicaré la informació de la que disposo.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...