D’apraxias que afecten els ulls i la visió n’hi ha moltes, el Dr. Juan J. Zarranz (catedràtic i cap del servei de neurología del hospital de Cruces), en els seus llibres Compendio de Neurología y Neurología, ha descrit els tipus:
- Apraxia de parpelles
- Apraxia vertical
- Apraxia visualmotora
- Apraxia ocular congènita
- Apraxia d’obrir i tancar el ulls
- Apraxia ocular
En la definició d’apraxia ocular queda explica’t el problema que es pot observar en el meu fill, i és la següent:
“ Los pacientes no pueden desencadenar voluntariamente los movimientos sacádicos de refijación a un nuevo estímulo visual. Para conseguirlo deben girar la cabeza bruscamente hacia el objeto y cerrar los párpados; los ojos se desvían en sentido contrario por efecto del reflejo óculo-cefálico. Tras abrir los párpados y con una o dos maniobras de giro de la cabeza consiguen fijar el objeto en la mácula....”
Bé, a més, refereix que aquesta apraxia passa sol passar més aviat en el pla horitzontal i pot estar relacionada amb malalties degeneratives greus que es van desenvolupan poc a poc, i que per ara sembla ser que no tenen curació tot i que hi ha tractaments i teràpies paliatives.
El meu fill, però, a patit moltes proves que de moment han descartat qualsevol d’aquestes malalties, tot i aixó, sempre estic atenta a la seva evolució en altres aspectes, com el motor, doncs el fet que tingui un retard motor i una parla de vegades lenta està relacionat amb l’apraxia ocular.
Però després de llegir tot el que he llegit, i de plorar com una desesperada tot s’ha de dir, he decidit que vull veure els seus progressos i mirar endavant, no pensar en que pot passar o no passar. Veure’l baixar les escales només agagat amb una mà i sense parar-se a cada graó, veure’l fer tamborelles, veure’l damunt del cavall, i sentir-lo cantar i inventar-se cançons, escoltar com em diu que m’estima i que és el meu cavaller i que jo sóc la seva princesa és l’única cosa que em motiva a seguir llegint informacions que són dures però que em fan desitjar i pensar “i si el meu fill té una apraxia i prou, i si no hi ha res més i és recupera encara que mai serà normal del tot?”.
Estic onvençuda que ell superarà tot els entrebancs, físics i psíquics, socials i educatius amb els que topi i que viurà tant anys com qualsevol altre, perque com algú em va dir la setmana passada, el meu fill no és un nen QUALSEVOL.
foto: free digital photos
No hay comentarios:
Publicar un comentario