He descubierto que todo lo que pasa acaba teniendo sentido. En la apraxia y el síndrome de joubert los cilios que están en los microtúbulos juegan un papel muy importante. Hace tiempo mientras veía y escuchaba algo que yo consideraba puro entretenimiento escuché las palabras microtúbulos y física cuántica alojadas en un entorno que, aunque sanitario, hablaba de muerte y estaba alejado, supuestamente, de las enfermedades raras,Fuí consciente de que si no hubiera visto aquel video jamás habría despertado ante la realidad que hay más allá de la que estamos viviendo, y que la posibilidad de que Arnau en otra realidad no esté enfermo (porque lo está aunque no me guste reconocerlo) puede llegar a convertirse en la nuestra...Gracias.

domingo, 5 de diciembre de 2010

Un conte: "La lluna que volía tocar el mar "

Aquest conte el vaig fer per al meu nen, com sempre, tot el que faig és primer per a ell. Després,una estimada amiga es va sentir una mica millor en escoltar-ho, i ara, tinc un parell de bones amigues i amics a qui els fa falta, és per axió que he decidit posar un parell d'entrades amb els contes que considero que poden donar una miqueta de llum en moments de foscor.

Aquí va el primer, i en la següent entrada, un altre conte:.

Sunset



Una vegada, hi havia la lluna que es mirava els colors de la terra. Va quedar fascinada pel blau del mar. Tant que va decidir que s’acostaría per acariciar-lo. I així ho va fer. Poc a poc, la lluna es va apropar al mar, fins que sense adonar-s’en, es va trovar que hi era dins. Al principi, l’aigua era suau i càlida, peró el temps passava, i es va fer negre nit, i aquell mar tant dolç es va tornar humit i fred.
La lluna volía sortir i tornar al cel, però tota sola no podía. Llavors, un peixet de color vermell se li va acostar i li va oferir ajut, però era massa petit i no tenía prou força. El peixet va cridar l’atenció dels estels, però tampoc podien fer res perquè estaven massa lluny. Cada minut que passava, la lluna estava més trista i angoixada. 
Aleshores, el cel va començar a tornar-se més i més lluminós, i de cop i volta, el sol, inmens i fort va mirar la lluna tant trista i maca, i amb un brillant somriure, va estirar un dels seus raigos i la va abraçar ben fort. La lluna sentía com poc a poc sortía de l’aigua freda del mar, i en un no res, el sol i la lluna es miraven als ulls a dalt del cel, somrient i feliços.




Nota: Queda totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquest conte o entrada sense esmentar l’autor original i el bloc al que correspón. També està prohibida qualsevol utilització d’aquest conte o entrada amb finalitat lucrativa. Idea original, text i presentació propietat d' Apraxia06 del bloc diari d’una apraxia.
foto: Free digital images

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...