El Club dels Pirates
Hi havia una vegada un nen que es deia Ignasi.
L’Ignasi havia nascut amb una apraxia ocular, que era una malatia de la que mai es curaria. Però aixó no era impediment per que fes tot alló que havia de fer, tant a casa com a l’escola, malgrat que anava més lent que la resta de persones.
I a l’escola, l’Ignasi s’ho passava bé, tot i que hi havia uns companys de classe que es reien d’ell quan el veien caminar, o dibuixar o fer qualsevol tasca. Però també tenia amics que l’estimaven i que sempre intentaven ajudar-lo.
Un dia, l’Ignasi estava especialment trist doncs aquells companys que es reien d’ell l’havien tirat al terra i li havien donat patades durant l’hora d’esbarjo a l’escola.
Llavors, un dels seus amics, el Jean, va decidir que ja n’hi havia prou i es va reunir amb l’Ignasi i la resta d’amics, que eren l’Alba i el Keito.
- Per qué no entenen que jo no sòc maldestre sino que tinc una malaltía? – Es demanava l’Ignasi amb molta pena.
- No ho sé, però podria ser que mai ningú els ha explicat bé el que et passa – Va contestar el Keito.
- Llavors ho haurem de fer nosaltres – Afegí l’Alba.
- I cóm ho farem? – Preguntava l’Ignasi.
Durant una bona estona, el grup d’amics es va quedar en silenci mentre pensaven com podien ajudar a l’Ignasi. Aleshores, en Jean, va somriure i va parlar.
- Ja ho sé! Serem pirates – Va exclamar el Jean.
Tots el van mirar amb cara de sorpresa.
- No poseu aquesta cara, ara us ho explico – Va afegir el Jean.
- Doncs ja pots fer-ho molt bé perqué no entenc res – Digué l’Alba.
- A veure, ahir vaig llegir un conte de pirates i n’hi havia que duien l’ull tapat, d’altres tenien un garfi a la mà i algun d’ells portava una pota de fusta. L’Ignasi és una mica pirata – Va dir el Jean.
L’Ignasi el va mirar una mica enfadat i li va preguntar.
- Qué vols dir que sóc pirata?
El Jean va respondre.
- Que per la teva malatía no pots veure bé les coses, com si portessis un ull tapat amb un pegat, I també et costa correr com si tinguessis una pota de fusta a la cama. Ah! I a més no agafés bé algunes coses petites o et costa dibuixar i pintar.
- Cóm si portés un garfi, oi? – Va afegir l’Ignasi.
Llavors el Keito va interrompre.
- Ja ho entenc! Vols dir que malgrat que a l’Ignsai li costa fer algunes coses sempre acaba per fer-ho tot.
- Aixó mateix! – Va exclamar el Jean.
Tots somreien, fins que l’Alba va dir.
- Doncs fem-ho. Siguem tots uns pirates com l’Ignsai. Jo em taparé un ull amb un pegat.
- I jo em subjectaré una cama amb el bastó del meu avi – Va dir el Keito.
El Jean va ser el darrer en afegir:
- Jo em posaré una manopla de cuina de la mare.
I així ho van fer.
Quan l’endemà van arribar a l’escola, l’Alba duia l’ull tapat, el Keito portava el bastó del seu avi lligat a la cama, i que li arribava fins l’aixella, i el Jean duia una gran manopla a la mà.
El professor, extranyat en veure’ls d’aquella manera disfressats va preguntar:
- Però cóm veniu així? Avui no és Carnestoltes.
L’Alba va fer un pas endavat i va explicar:
- És que som “ El Club dels Pirates”, i el nostre capità és l’Ignsai.
El professor, tal i com havien fet els pares dels membres del club dels pirates, havia entés a la perfecció que volia dir l’Alba, i va permetre que continuessin fent la classe amb el pegat, el bastó i la manopla.
L’Alba era una gran dibuixant, però amb un ull tapat va trigar tant com l’Ignsai en acabar el dibuix que els manat fer a classe, i va ser amb l’ajut de l’Ignasi que el va poder fer.
El Keito, futur esportista d’èlit, quan a l’hora de gimnàs van fer una cursa, va ser gràcies a que l’ Ignasi l’agafava de la mà que la va poder acabar.
I el Jean no va poder tocar el piano tot sol, havent de demanar a l’Ignasi que l’acompanyés al teclat durant l’hora de música, i així tots dos van aconseguir que sonés una bonica melodía.
Al final de la jornada, abans que tots els nens marxèssin a les seves cases, el professor es va dirigir a tota la classe, sobretot a aquells companys de l’Ignasi que li havien fet mal i els va dir.
- Ho veieu? L’Alba, el Keito i el Jean continuen sent una gran dibuixant, un bon esportista i un pianista excepcional, tot i que avui els ha costat més fer les coses. Amb paciència, cosntància i una mica d’ajut “El Club dels Pirates” i el seu capità Ignasi han aconseguit trobar el tresor.
- Quin tresor? – Va preguntar una nena de la classe.
- El tresor de la comprensió i l’acceptació – Respongué el professor.
I des d’aquell dia, tots els nens i nenes de la classe van ajudar-se sempre que ho necessitaven, contents de fer-ho. Tots volien formar part del club dels pirates.
Nota: Queda totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquest conte o entrada sense esmentar l’autor original i el bloc al que correspón. També està prohibida qualsevol utilització d’aquest conte o entrada amb finalitat lucrativa. Idea original, text i presentació propietat d' Apraxia06 del bloc diari d’una apraxia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario