Qué és l'Apraxia?

Del terme Apraxia trovem moltes definicions, totes són semblants, i podem diferenciarles pels tipus d’apraxia existents. Va ser el psiquiatre i neuròleg Hugo Liepmann (1863-1925 Berlin), qui va adonar-se de que passava quelcom amb certes persones que sense tenir problemes fisics ni de retard mental, presentaven incapacitats en els moviments i les coordinacions, tot i que saben perfectament el moviment que volen realitzar però no poden, i aixó pot arribar a portar una sèrie de fustracions a nivell emocional que han de ser tractades, sobretot en nens petits que poden arribar a no comprendre per què ells no son capaços de fer un salt amb els dos peus o cordar-se els botons de la bata de l'escola.


Liepmann va anomenar APRAXIA a aquest tipus de malaltía que està relacionada amb alteracions a nivel neurològic, i que encara sembla ser una desconeguda, no pas en el camp de la teoría, però si en la pràctica que hauría de portar al tractament, pal.liació i curació d’aquesta dolencia, que fa que de vegades els qui la pateixen semblin persones discapacitades a nivel mental sense ser-ho, creant els conseqüents problemas amb les administracions, terapeutes i educadors que desconeixen, com és el cas del meu fill de 4 anys, que es l’apraxia. 

Aquest desconeixement fa que el meu petit sigui tractat com un nen amb retard mental i per desgràcia també es transmet aquesta idea als altres nens i als progenitors. Aixó ha provocat més d'una tensió, sobretot quan he hagut d'escoltar comentaris com : "Aquest nen fa que la resta de la de classe vagi amb retard", o " És un tarat". És curiós, perqué el meu fill de 4 anys va ser colpejat, tirat al terra i patejat al pati de l'escola per un grup de cinc companys que també tenen 4 anys, i són les mares d'aquests cinc assetjadors les que consideren el meu fill un retrasat, i és la seva professora qui creu que és el meu fill el que necessita un psicòleg i em diu que ella no li va donar importància al fet que el peguessin al pati doncs va considerar que alló va ser nomès un incident infantil, (aquesta professora, que per desgràcia també tindrà el proper curs, es mereixedora d'una entrada per a ella sola, però tal i com vaig dir en la presentació, de tot el negatiu en trec un de positiu, així que les seves paraules em provoquen a continuar amb aquest bloc i una tasca que poc a poc vaig desenvolupant i que un dia tinc l'esperança que podrà ajudar a algunes families),  però no és el meu fill qui assetja i pega als altres nens amb només 4 anys.

Més endavant parlaré dels diferents tipus d'apraxia, perqué de vegades si que estàn relacionades amb altres alteracions i malaties. I com sempre, tothom qui vulgui i pugui afegir comentaris que ho faci.