Per qué Beatriz Padovan?

Cançó "La historia Interminable", video youtube.

“L’home sense esperances és fàcil de controlar” ( De la pel.licula “La Historia Interminable”)

Començo amb aquesta frase i el video de la cançó en primer lloc perqué m’agraden, i en segon pel que signifiquen (s’ha d escoltar bé la lletra) i que té a veure amb el que a continuació explicaré.

L’Apraxia del meu fill està diagnosticada com oculomotora, i aixó vol dir que  quan ell veu un objecte en moviment, o quan vol mirar cap a la dreta o l’esquerra ha de girar el cap i després els ulls. O sigui, que d’alguna manera ell sap que ja que els seus ulls i el seu moviment motor no li responen normalment, ha d’ajudar-se amb el cap per poder tenir una visió correcte, però aixó és perqué el cap no gira al mateix temps que els ulls, tal i com li passaría a algú que no patís el seu problema. Aquesta descoordinació entre l’ordre que arriba al cervell i que retorna als ulls per dir que és moguin conjuntament amb el cap és l’apraxia, que per suposat li afecta a la resta d’areas, no pas perqué estiguin danyades, sino perque el cos humà és com el sobre d’una taula, si té quatre potes i una balla, la taula no estarà mai en equilibri fins que algú no possi una falca.

Durant molt temps m’he preguntat cóm és el món del meu fill, qué veu, quina percepció té de la realiat que l’envolta, sempre condicionada al seus moviments de cap. Aquesta qüestió l’he trasmesa a alguns professionals que no han sapigut donar-me resposta, de fet no diuen res; bé, de vegades algú et diu que encara és molt petit per explicar-se. Però aixó m’inquieta i un dia, anant a passejar en uns carruatges per un poble del Pirineu, em vaig adonar que aquells cavalls perxerons enormes portaven dos trossos de cuir (aclucalls) als cantons del cap,  que obliguen al cavall només pugui mirar alló que le moviment dels seus ulls li permeti, gaire bé només cap endavant. I així és com penso que veu el meu fill.

Qué provoca aquesta sensació? Doncs us animo a provar un exercici molt senzill. Heu de posar-vos les mans a ambdós cantons de la cara, obligant-vos a girar el cap si voleu seguir amb la vista qualsevol cosa que es mogui. El resultat és una mica angoixant, et fa sentir indefens, com si hi hagués una mena de buit al teu voltant, que és va emplenant conforme tú vas girant el cap, però cóm pot saber un nadó aixó?. No ho sap, cóm tampoc saben els nens cecs que la vida no és foscor.  I així és cóm explico jo als professionals que le tracten, sobretot quan em diuen que “es queda embobat a classe”. I cóm es quedarien ells si els seus ulls no responguessin coordinats amb el moviment? La veritat és que quan jo faig la comparació amb els cavalls que tiren dels carruatges i porten aclucalls al cap, em miren com si estigues dient una barbaritat, però gràcies a haver trobat Beatriz Padovan, he descobert que la relació del caminar, la parla i el pensament estàn tant lligades com imaginava, i aquest és el motiu pel qual estic tant interessada en la metodología d’aquesta pedagoga del Brasil. Ella es va inspirar en Rudolf Steiner, qui va ser un gran admirador de Goethe (un gran romàntic), i també en Temple Fay als qui considera grans i necessaris autors en el seguiment i desenvolupament d’una metodolgía que ajudi als infants. I jo ho he entés, CAMINAR – PARLAR – PENSAR. Es per aixó que el meu fill es queda “embobat”, tot i que ell m’explica que fa a classe, i per tant, aixó vol dir que SI que s’assabenta del que expliquen, però no té capacitat per moure’s de forma coordinada i mostrar que realment posa atenció (tot i que hi ha molta gent que sembla que estigui molt atenta i després no s’ha enterat de res).

El meu fill va caminar, tard, molt tard, i gaire bé no va gatejar, així que les etapes normals d’un nen ell les va fer d’una manera extranya, i es clar, posar-se dre significa veure les coses desde un altre punt de vista, i d’aquí comença a nèixer el llenguatge o comunicació amb la resta de persones que ens envolten, però si un nen té dificultats en l’equilibri és normal que centri encara les seves energies en no caure i deixi de cantó la comunicació, i per acabar el pensament, idear situacions, reaccionar, un cop la comunicació és alló que esperem i si a una qüestió que posem reben una resposta ja podem tenir iniciativa i pensar d’una manera més complexe, però el cas del meu fill el considero curiós, perqué tot i que a l’escola diuen que a part d’estar embobat a classe i que al pati no es relaciona amb nens (quelcom que segons Padovan, Steiner, Piaget, etc seria normal en la seva situació i segons el seu desenvolupament), ell quan arriba m’explica el que li passa. el que vol, el que ha fet. Vol dir aixó que d’alguna manera el meu fill tot i anar amb una mica de retard en les etapes i no moure’s com els altres si que sent el que sentira qualsevol nen de la seva edat però no pot expressar-ho? Jo penso que si, i per a mí, sense dubte, Beatriz Padovan i Rudolf Steiner m’han obert els ulls a una intuició que malhauradament hi ha professionals que no comparteixen, i que continuen separant les coses, permetent que l’exigència d’un sistema en el que prevaleix el diner passi per damunt del benestar de l’infant. Però no perdo l'esperança, i sé que de la mateixa manera que van haver i hi han Goethe, Steiner, Piaget, Fay, Doman, Padovan, etc, també hi haurà professionals que treballaran amb el nen com un individu indivisible, i així aconseguiran que creixi sa per dins i per fora.


I encara que no ho llegeixi mai, gràcies Beatriz Padovan.


Recomano llegir la traducció que la terapeuta, pedagoga i logopeda, Teresa Feliu, ha fet sobre el métode Padovan.


Método Padovan