Somriu

Avui he escoltat per la ràdio una versió de Love of Lesbian i Sidonie, de la canço d’en Michael Jackson Smile. La verittat és que em quedo amb les dos versions, però poso la catalana perquè els hi ha quedat molt bé.

I he decidit trastejar pel youtube i penjar-la al bloc, perqué avui tinc ganes d’explicar coses del meu fill. De dir com salta ja des de fa temps amb els dos peus (ei! no molt amunt però salta). I de la por que m’agafa quan em diu que té mal de cap (que no és que li passi molt sovint, de fet un  parell de mals de cap, però és clar, amb tot el que pot arribar a ser causa de l’apraxia la veritat és que se m’encongeix el cor). I també de la seva primera carta d’amor, amb només 4 anys, després de passar tot el día a la piscina amb un grup de gent on hi havia una nena estupenda de 10 anys que va jugar amb ell i el va entretenir molt, i en quan vàrem arribar a casa em va dir (encara no havíem sortit de l’ascensor) que li volia escriure una carta a la nena per ser la seva amiga i que al final havía de posar: “Con cariño (i el seu nom)". No sé d’on va treure la idea la veritat, ni d’on va sortir aixó de “Con cariño” en castellà, però segurament ho ha vist en alguna peli de dibuixos. El cas és que hem escrit la carta i ell m’ha ajudat, fins i tot gargotejant el nom de la nena en el sobre (de color rosa a joc amb la carta). Per cert, la nena es diu Laura, com la seva fisio i una ajudant de les profes de l’escola  que també és un encant....deu ser que aquest nom té quelcom de màgic pel meu fill.

Bona nit!  

Un conte: " El Club dels Pirates "

              El Club dels Pirates

Hi havia una vegada un nen que es deia Ignasi.

L’Ignasi havia nascut amb una apraxia ocular, que era una malatia de la que mai es curaria. Però aixó no era impediment per que fes tot alló que havia de fer, tant a casa com a l’escola, malgrat que anava més lent que la resta de persones.

I a l’escola, l’Ignasi s’ho passava bé, tot i que hi havia uns companys de classe que es reien d’ell quan el veien caminar, o dibuixar o fer qualsevol tasca. Però també tenia amics que l’estimaven i que sempre intentaven ajudar-lo.

Un dia, l’Ignasi estava especialment trist doncs aquells companys que es reien d’ell l’havien tirat al terra i li havien donat patades durant l’hora d’esbarjo a l’escola.

Llavors, un dels seus amics, el Jean, va decidir que ja n’hi havia prou i es va reunir amb l’Ignasi i la resta d’amics, que eren l’Alba i el Keito.

- Per qué no entenen que jo no sòc maldestre sino que tinc una malaltía? – Es demanava l’Ignasi amb molta pena.

- No ho sé, però podria ser que mai ningú els ha explicat bé el que et passa – Va contestar el Keito.

- Llavors ho haurem de fer nosaltres – Afegí l’Alba.

 - I cóm ho farem? – Preguntava l’Ignasi.

Durant una bona estona, el grup d’amics es va quedar en silenci mentre pensaven com podien ajudar a l’Ignasi. Aleshores, en Jean, va somriure i va parlar.

- Ja ho sé! Serem pirates – Va exclamar el Jean.

Tots el van mirar amb cara de sorpresa.

- No poseu aquesta cara, ara us ho explico – Va afegir el Jean.

- Doncs ja pots fer-ho molt bé perqué no entenc res – Digué l’Alba.

- A veure, ahir vaig llegir un conte de pirates i n’hi havia que duien l’ull tapat, d’altres tenien un garfi a la mà i algun d’ells portava una pota de fusta. L’Ignasi és una mica pirata – Va dir el Jean.

L’Ignasi el va mirar una mica enfadat i li va preguntar.

- Qué vols dir que sóc pirata?

El Jean va respondre.

- Que per la teva malatía no pots veure bé les coses, com si portessis un ull tapat amb un pegat, I també et costa correr com si tinguessis una pota de fusta a la cama. Ah! I a més no agafés bé algunes coses petites o et costa dibuixar i pintar.

- Cóm si portés un garfi, oi? – Va afegir l’Ignasi.

Llavors el Keito va interrompre.

- Ja ho entenc! Vols dir que malgrat que a l’Ignsai li costa fer algunes coses sempre acaba per fer-ho tot.

- Aixó mateix! – Va exclamar el Jean.

Tots somreien, fins que l’Alba va dir.

- Doncs fem-ho. Siguem tots uns pirates com l’Ignsai. Jo em taparé un ull amb un pegat.

- I jo em subjectaré una cama amb el bastó del meu avi – Va dir el Keito.

El Jean va ser el darrer en afegir:

- Jo em posaré una manopla de cuina de la mare.

I així ho van fer.

Quan l’endemà van arribar a l’escola, l’Alba duia l’ull tapat, el Keito portava el bastó del seu avi lligat a la cama, i que li arribava fins l’aixella, i el Jean duia una gran  manopla a la mà.

El professor, extranyat en veure’ls d’aquella manera disfressats va preguntar:

- Però cóm veniu així? Avui no és Carnestoltes.

L’Alba va fer un pas endavat i va explicar:

- És que som “ El Club dels Pirates”, i el nostre capità és l’Ignsai.

El professor, tal i com havien fet els pares dels membres del club dels pirates, havia entés a la perfecció que volia dir l’Alba, i va permetre que continuessin fent la classe amb el pegat, el bastó i la manopla.

L’Alba era una gran dibuixant, però amb un ull tapat va trigar tant com l’Ignsai en acabar el dibuix que els manat fer a classe, i va ser amb l’ajut de l’Ignasi que el va poder fer.

El Keito, futur esportista d’èlit, quan a l’hora de gimnàs van fer una cursa, va ser gràcies a que l’ Ignasi l’agafava de la mà que la va poder acabar.

I el Jean no va poder tocar el piano tot sol, havent de demanar a l’Ignasi que l’acompanyés al teclat durant l’hora de música, i així tots dos van aconseguir que sonés una bonica melodía.

Al final de la jornada, abans que tots els nens marxèssin a les seves cases, el professor es va dirigir a tota la classe, sobretot a aquells companys de l’Ignasi que li havien fet mal i els va dir.

- Ho veieu? L’Alba, el Keito i el Jean continuen sent una gran dibuixant, un bon esportista i un pianista excepcional, tot i que avui els ha costat més fer les coses. Amb paciència, cosntància i una mica d’ajut “El Club dels Pirates” i el seu capità Ignasi han aconseguit trobar el tresor.

- Quin tresor? – Va preguntar una nena de la classe.

- El tresor de la comprensió i l’acceptació – Respongué el professor.

I des d’aquell dia, tots els nens i nenes de la classe van ajudar-se sempre que ho necessitaven, contents de fer-ho. Tots volien formar part del club dels pirates.

Nota: Queda totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquest conte o entrada sense esmentar l’autor original i el bloc al que correspón. També està prohibida qualsevol utilització d’aquest conte o entrada amb finalitat lucrativa. Idea original, text i presentació propietat d' Apraxia06 del bloc diari d’una apraxia.

Per qué Beatriz Padovan?

Cançó "La historia Interminable", video youtube.

“L’home sense esperances és fàcil de controlar” ( De la pel.licula “La Historia Interminable”)

Començo amb aquesta frase i el video de la cançó en primer lloc perqué m’agraden, i en segon pel que signifiquen (s’ha d escoltar bé la lletra) i que té a veure amb el que a continuació explicaré.

L’Apraxia del meu fill està diagnosticada com oculomotora, i aixó vol dir que  quan ell veu un objecte en moviment, o quan vol mirar cap a la dreta o l’esquerra ha de girar el cap i després els ulls. O sigui, que d’alguna manera ell sap que ja que els seus ulls i el seu moviment motor no li responen normalment, ha d’ajudar-se amb el cap per poder tenir una visió correcte, però aixó és perqué el cap no gira al mateix temps que els ulls, tal i com li passaría a algú que no patís el seu problema. Aquesta descoordinació entre l’ordre que arriba al cervell i que retorna als ulls per dir que és moguin conjuntament amb el cap és l’apraxia, que per suposat li afecta a la resta d’areas, no pas perqué estiguin danyades, sino perque el cos humà és com el sobre d’una taula, si té quatre potes i una balla, la taula no estarà mai en equilibri fins que algú no possi una falca.

Durant molt temps m’he preguntat cóm és el món del meu fill, qué veu, quina percepció té de la realiat que l’envolta, sempre condicionada al seus moviments de cap. Aquesta qüestió l’he trasmesa a alguns professionals que no han sapigut donar-me resposta, de fet no diuen res; bé, de vegades algú et diu que encara és molt petit per explicar-se. Però aixó m’inquieta i un dia, anant a passejar en uns carruatges per un poble del Pirineu, em vaig adonar que aquells cavalls perxerons enormes portaven dos trossos de cuir (aclucalls) als cantons del cap,  que obliguen al cavall només pugui mirar alló que le moviment dels seus ulls li permeti, gaire bé només cap endavant. I així és com penso que veu el meu fill.

Qué provoca aquesta sensació? Doncs us animo a provar un exercici molt senzill. Heu de posar-vos les mans a ambdós cantons de la cara, obligant-vos a girar el cap si voleu seguir amb la vista qualsevol cosa que es mogui. El resultat és una mica angoixant, et fa sentir indefens, com si hi hagués una mena de buit al teu voltant, que és va emplenant conforme tú vas girant el cap, però cóm pot saber un nadó aixó?. No ho sap, cóm tampoc saben els nens cecs que la vida no és foscor.  I així és cóm explico jo als professionals que le tracten, sobretot quan em diuen que “es queda embobat a classe”. I cóm es quedarien ells si els seus ulls no responguessin coordinats amb el moviment? La veritat és que quan jo faig la comparació amb els cavalls que tiren dels carruatges i porten aclucalls al cap, em miren com si estigues dient una barbaritat, però gràcies a haver trobat Beatriz Padovan, he descobert que la relació del caminar, la parla i el pensament estàn tant lligades com imaginava, i aquest és el motiu pel qual estic tant interessada en la metodología d’aquesta pedagoga del Brasil. Ella es va inspirar en Rudolf Steiner, qui va ser un gran admirador de Goethe (un gran romàntic), i també en Temple Fay als qui considera grans i necessaris autors en el seguiment i desenvolupament d’una metodolgía que ajudi als infants. I jo ho he entés, CAMINAR – PARLAR – PENSAR. Es per aixó que el meu fill es queda “embobat”, tot i que ell m’explica que fa a classe, i per tant, aixó vol dir que SI que s’assabenta del que expliquen, però no té capacitat per moure’s de forma coordinada i mostrar que realment posa atenció (tot i que hi ha molta gent que sembla que estigui molt atenta i després no s’ha enterat de res).

El meu fill va caminar, tard, molt tard, i gaire bé no va gatejar, així que les etapes normals d’un nen ell les va fer d’una manera extranya, i es clar, posar-se dre significa veure les coses desde un altre punt de vista, i d’aquí comença a nèixer el llenguatge o comunicació amb la resta de persones que ens envolten, però si un nen té dificultats en l’equilibri és normal que centri encara les seves energies en no caure i deixi de cantó la comunicació, i per acabar el pensament, idear situacions, reaccionar, un cop la comunicació és alló que esperem i si a una qüestió que posem reben una resposta ja podem tenir iniciativa i pensar d’una manera més complexe, però el cas del meu fill el considero curiós, perqué tot i que a l’escola diuen que a part d’estar embobat a classe i que al pati no es relaciona amb nens (quelcom que segons Padovan, Steiner, Piaget, etc seria normal en la seva situació i segons el seu desenvolupament), ell quan arriba m’explica el que li passa. el que vol, el que ha fet. Vol dir aixó que d’alguna manera el meu fill tot i anar amb una mica de retard en les etapes i no moure’s com els altres si que sent el que sentira qualsevol nen de la seva edat però no pot expressar-ho? Jo penso que si, i per a mí, sense dubte, Beatriz Padovan i Rudolf Steiner m’han obert els ulls a una intuició que malhauradament hi ha professionals que no comparteixen, i que continuen separant les coses, permetent que l’exigència d’un sistema en el que prevaleix el diner passi per damunt del benestar de l’infant. Però no perdo l'esperança, i sé que de la mateixa manera que van haver i hi han Goethe, Steiner, Piaget, Fay, Doman, Padovan, etc, també hi haurà professionals que treballaran amb el nen com un individu indivisible, i així aconseguiran que creixi sa per dins i per fora.


I encara que no ho llegeixi mai, gràcies Beatriz Padovan.


Recomano llegir la traducció que la terapeuta, pedagoga i logopeda, Teresa Feliu, ha fet sobre el métode Padovan.


Método Padovan

Exercicis Padovan i Coordinació visomotra

I continuant l’entrada d’ahir en la que feia referencia a l’ajut que m’ha donat la Cecilia, he de dir que he arribat a llegir sobre el mètode de la Beatriz Padovan, i m’han agradat molt els exercicis que posa en pràctica. El més curiós és que el meu fill hem comentava les sesions amb el psicòleg (si, el que em va tractar com si no valgués res com a mare), i dic el meu fill perqué el psicòleg no ha estat mai capaç de fer-me cinc cèntims en acabar els 40 minuts escaig de visita setmanal. Doncs bé, sorpresivament, en aquestes sesions he descobert que posava en pràctca alguns dels exercicis de Padovan, i també altres que formen part d’una sèrie d’activitats per millorar la coordinació visomotora. Aixó m’ha alegrat molt, i em confirma que malgrat tot, les coses no són mai tant dolentes, tot i que considero que hem podía haber explicat, com a mínim el que feia i comentar-me una sèrie d’exercicis de continuación, ja que les terapies també fan vacances fins al setembre (gaire bé 2 mesos).

El meu fill, però, recorda constanment a aquest psicòleg, així que si a ell li agrada vol dir que dins el despatx no és tot tant negatiu, tot i que crec que almenys jo hauría d’estar present en alguna sessió, i de fet ho pensó plantejar quan comenci de nou aquest setembre.

Ara us vull posar aquest exercicis de Padovan, i també els de coordinació visomotora, que el psicòleg de la pàgina Psicopedagodias (veure columna lateral a la dreta a l’apartat Enllaços d’interés), en Marc Giner Llenas, explica molt bé.

El método Padovan del que ya he hablado en diferentes artículos (El método Padovan: introducción) como terapia del neurodesarrollo trabaja este a partir de ejercicios de estimulación corporales centrados en diferentes partes del cuerpo, organizándose en 4 áreas, aspecto que lo convierte en un método más completo que otros. Además también conviene tener en cuenta como muy importante que la realización de los ejercicios debe ser acompañada de poemas o canciones, con la finalidad de estimular el ritmo, la orientación temporal y el lenguaje, al mismo tiempo que puede hacer más agradable la realización de los ejercicios.
Las cuatro áreas de trabajo son las siguientes:
• Ejercicios corporales
• Ejercicios oculares
• Ejercicios manuales
• Ejercicios orofaciales
Lamentablemente en el primer módulo de la formación en el método Padovan tan solo se trabajan las 3 primeras partes, es decir, que no se trata la parte orofacial que también debe resultar muy importante pero sobre la que no dispongo de información.
A continuación incluyo el programa de los ejercicios que se realizan en relación a la parte corporal y la manual, ya que no dispongo de las oculares. Aunque incluyo los ejercicios conviene tener en cuenta que estos solo deben ser realizados, como insistia Sonia Padovan, por profesionales especializados en el tema.


Ejercicios corporales

Ejercicios manuales

També hi ha una serie d’exercicis visomotors que es poden realitzar a casa com un joc.

El desarrollo de la coordinación visomotora resulta clave para el aprendizaje, sobretodo de la escritura, ya sea de números o de letras. Aqui os planteo una serie de sugerencias para potenciarla:


o Reproducir figuras en el aire con el dedo, que previamente haya realizado el profesor, con todo tipo de movimientos, rectos, espirales, diagonales, circulares, aumentando su dificultad de forma progresiva.
o Realización de laberintos de dificultad progresiva, insistiendo específicamente en que no se debe salir en ningún momento del recorrido.
o Recortar figuras geométricas de progresiva dificultad.
o Reseguir figuras de índole diversa, aumentando progresivamente su dificultad.
o Copiar dibujos sencillos intentando ser fiel al modelo.
o Juntar objetos o realizar palabras siguiendo líneas curvas entrelazadas.
o Realización de puzzles sencillos.
o Reproducción de figuras con el uso del Tangram
• Inicialmente, visionando la solución. Y en el momento en que se comprenda el procedimiento y se realicé correctamente con la solución delante, realizar la reproducción de la figura sin la presencia de la solución sino tan solo con el modelo.
o Seguir un objeto o una luz con la mirada sin mover la cabeza, realizando distintas trayectorias (arriba-abajo, izquierda-derecha, diagonal, curvas).
o Realizar la figura del infinito diversas veces sobre el papel o bien en pizarra.
o Colorear dibujos.
o Recortar figuras sencillas.
 Inicialmente, trabajar sobre figuras geométricas sencillas. Después dar paso a figuras con una mayor complejidad, con lineas curbas. Y posteriormente, pasar al recorte de figuras o dibujos con detalles más complicados.
o Manipular plastelina y realizar figuras con ésta.
o Aumento de la velocidad en estas tareas:
 Transcribir códigos de dibujos, grafías o números y debajo de este poner el igno que le corresponda según una regla inicial.


Informació de Marc Giner Llenas (Psicopedagogias)

Amb tot aixó, els pares, familiars i amics de tots els que pateixen apraxias o problemas neurològics, podem passar estones divertides, junts, rient i convertint un joc en un aprenentatge que a més ens pot unir molt més.

I aixó em recorda que per acabar podem fer les figures de Tangram nosaltres mateixos amb els nostres fills i passar una bona estona, només necessitem un llàpiç, un regle, unes tisores, una cartulina gruixuda i ceres de colors.



Si fem que els petits participin en la concepció del objecte que després faràn servir per jugar segur que es sentiran molt útils i la seva autoestima pujarà, millorant en molts altres aspectes.

Qué és l'Apraxia?

Del terme Apraxia trovem moltes definicions, totes són semblants, i podem diferenciarles pels tipus d’apraxia existents. Va ser el psiquiatre i neuròleg Hugo Liepmann (1863-1925 Berlin), qui va adonar-se de que passava quelcom amb certes persones que sense tenir problemes fisics ni de retard mental, presentaven incapacitats en els moviments i les coordinacions, tot i que saben perfectament el moviment que volen realitzar però no poden, i aixó pot arribar a portar una sèrie de fustracions a nivell emocional que han de ser tractades, sobretot en nens petits que poden arribar a no comprendre per què ells no son capaços de fer un salt amb els dos peus o cordar-se els botons de la bata de l'escola.


Liepmann va anomenar APRAXIA a aquest tipus de malaltía que està relacionada amb alteracions a nivel neurològic, i que encara sembla ser una desconeguda, no pas en el camp de la teoría, però si en la pràctica que hauría de portar al tractament, pal.liació i curació d’aquesta dolencia, que fa que de vegades els qui la pateixen semblin persones discapacitades a nivel mental sense ser-ho, creant els conseqüents problemas amb les administracions, terapeutes i educadors que desconeixen, com és el cas del meu fill de 4 anys, que es l’apraxia. 

Aquest desconeixement fa que el meu petit sigui tractat com un nen amb retard mental i per desgràcia també es transmet aquesta idea als altres nens i als progenitors. Aixó ha provocat més d'una tensió, sobretot quan he hagut d'escoltar comentaris com : "Aquest nen fa que la resta de la de classe vagi amb retard", o " És un tarat". És curiós, perqué el meu fill de 4 anys va ser colpejat, tirat al terra i patejat al pati de l'escola per un grup de cinc companys que també tenen 4 anys, i són les mares d'aquests cinc assetjadors les que consideren el meu fill un retrasat, i és la seva professora qui creu que és el meu fill el que necessita un psicòleg i em diu que ella no li va donar importància al fet que el peguessin al pati doncs va considerar que alló va ser nomès un incident infantil, (aquesta professora, que per desgràcia també tindrà el proper curs, es mereixedora d'una entrada per a ella sola, però tal i com vaig dir en la presentació, de tot el negatiu en trec un de positiu, així que les seves paraules em provoquen a continuar amb aquest bloc i una tasca que poc a poc vaig desenvolupant i que un dia tinc l'esperança que podrà ajudar a algunes families),  però no és el meu fill qui assetja i pega als altres nens amb només 4 anys.

Més endavant parlaré dels diferents tipus d'apraxia, perqué de vegades si que estàn relacionades amb altres alteracions i malaties. I com sempre, tothom qui vulgui i pugui afegir comentaris que ho faci. 

Lleis d'Educació.

Sempre he considerat que tot i no ser advocats, jutges o polítics, es bó que estiguem al corrent de le lleis que ens envolten i regulen les nostres vides, ens podem arribar a trovar sorpreses, tant agradables com desagradables, i per aquest motiu, us adjunto els enllaços de les lleis actuals a Catalunya, tant la pròpia com la que surt al BOE (Boletín oficial del Estado), i de les que us senyalo els punts que he considerat més rellevants,

Llei d’educació a Catalunya Gencat Llei Educació

Títol I. Dret a l'educació i sistema educatiu (articles 3-8)

ARTICLE 3. DRET A UNA EDUCACIÓ INTEGRAL 

Els alumnes tenen dret a rebre una educació integral, orientada al ple desenvolupament de la personalitat, amb respecte als principis democràtics de convivència i als drets i les llibertats fonamentals.

ARTICLE 4. ACCÉS AL SISTEMA EDUCATIU 

1. Tothom té dret a accedir en condicions d'igualtat al sistema educatiu. També té dret a l'elecció de centre, en el marc de l'oferta educativa.
2. El Govern ha de garantir l'exercici efectiu del dret a l'educació mitjançant la programació general de l'ensenyament. El Govern, per a garantir el dret de totes les persones a accedir a l'educació en condicions d'igualtat i el dret a l'elecció de centre, ha de regular un procediment únic d'accés als centres públics i als centres privats sostinguts amb fons públics.

ARTICLE 5. ENSENYAMENTS OBLIGATORIS I ENSENYAMENTS DECLARATS GRATUÏTS 

1. Són ensenyaments obligatoris els compresos en l'educació bàsica, que inclou:
• a) L'educació primària.
• b) L'educació secundària obligatòria.

2.     Són gratuïts i universals els ensenyaments següents:

o    a) El segon cicle de l'educació infantil.

o    b) L'educació primària.

o    c) L'educació secundària obligatòria.

o    d) Els programes de qualificació professional inicial.

o    e) La formació professional de grau mitjà.

ARTICLE 6. BEQUES I AJUTS 

1. El sistema públic de beques per a l'estudi té com a objectiu la compensació de les desigualtats econòmiques i socials i, en els ensenyaments no obligatoris, sens perjudici del que estableix aquesta Llei, la incentivació de l'estudi.
2. Tots els alumnes tenen dret a accedir, en condicions d'igualtat, al sistema públic de beques per a l'estudi en funció de llurs recursos econòmics, aptituds i preferències. Els procediments d'adjudicació han de garantir el compliment dels principis de publicitat i de concurrència.
3. Les administracions públiques, a fi de facilitar l'accés en condicions d'equitat als serveis escolars de menjador i transport durant els ensenyaments obligatoris i en els ensenyaments declarats gratuïts, han d'oferir ajuts als alumnes que visquin en poblacions sense escola, en nuclis de població allunyats o en zones rurals, als alumnes amb discapacitats i als alumnes amb necessitats educatives específiques reconegudes. Els ajuts poden cobrir totalment o parcialment la despesa, atenent la naturalesa del desplaçament i el nivell de renda de les famílies. Les administracions públiques han de promoure mesures que facilitin l'accés de tots els alumnes a les activitats complementàries i extraescolars i, si escau, als ensenyaments postobligatoris de batxillerat i de formació professional.
4. El Departament ha d'adoptar les mesures necessàries per a introduir progressivament un sistema d'ajuts general, en les diverses modalitats, per als llibres de text i altre material escolar en l'ensenyament obligatori per a l'alumnat dels centres públics i dels centres privats sostinguts amb fons públics. S'entén per Departament, als efectes del que estableix aquesta llei, el departament competent en matèria d'educació.
5. El Departament ha d'oferir ajuts als alumnes d'ensenyaments postobligatoris a fi de promoure la continuïtat en els estudis i fer possible la mobilitat territorial i la compatibilitat entre educació i treball.
6. El Govern pot atorgar ajuts per a la realització d'activitats educatives fora de l'horari lectiu.

ARTICLE 7. CONVIVÈNCIA 

1. Tots els membres de la comunitat escolar tenen el dret a una bona convivència i el deure de facilitar-la.
2. Les regles de convivència als centres educatius s'han de basar genèricament en els principis democràtics i específicament en els principis i normes que deriven d'aquesta llei.

ARTICLE 8. DEFINICIÓ, ÀMBIT I MAPA DEL SISTEMA EDUCATIU 

1. El sistema educatiu comprèn els ensenyaments regulats en el títol V, els centres que els imparteixen i els serveis educatius, qualssevol que siguin els destinataris de l'ensenyament, la titularitat del centre i el seu sistema de finançament.
2. El mapa escolar és l'instrument que reflecteix l'oferta del sistema educatiu i l'activitat educativa no universitària, i és la base a partir de la qual s'ha d'elaborar la programació a què fa referència l'article 44. La informació que conté el mapa ha d'ésser actualitzada regularment.
3. El Govern ha de regular les característiques i el procediment d'elaboració i revisió del mapa escolar, amb relació a tots els ensenyaments i serveis educatius que regula aquesta llei.

I també a tenir molt en compte, la “Ley Orgánica de Educación 2/2006”, de la que esmento els següents punt i us deixo l’enllaç:

Educació infantil:     BOE Ley Educación 2006
Educacció pirmària:   BOE Ley Educación 2006

Els punts que considero més rellevants (del Real Decret 1630/2006 del 29 de desembre, extrets del BOE, i que es refereixen a l’Educació Infantil )són:

“…El currículo se orienta a lograr un desarrollo integral y

armónico de la persona en los distintos planos: Físico,

motórico, emocional, afectivo, social y cognitivo, y a procurar

los aprendizajes que contribuyen y hacen posible

dicho desarrollo….”

“…En esta etapa, más que en cualquier otra, desarrollo y

aprendizaje son procesos dinámicos que tienen lugar

como consecuencia de la interacción con el entorno. Cada

niño tiene su ritmo y su estilo de maduración, desarrollo

y aprendizaje, por ello, su afectividad, sus características

personales, sus necesidades, intereses y estilo cognitivo,

deberán ser también elementos que condicionen la práctica

educativa en esta etapa. En este proceso adquiriere

una relevancia especial la participación y colaboración

con las familias….”

Artículo 2. Fines.

1. La finalidad de la Educación infantil es la de contribuir

al desarrollo físico, afectivo, social e intelectual de los

niños y las niñas.

Artículo 4. Áreas.

1. Los contenidos educativos de la Educación infantil

se organizarán en áreas correspondientes a ámbitos propios

de la experiencia y del desarrollo infantil y se abordarán

por medio de actividades globalizadas que tengan

interés y significado para los niños.

2. Los métodos de trabajo en ambos ciclos se basarán

en las experiencias, las actividades y el juego y se

aplicarán en un ambiente de afecto y confianza, para

potenciar su autoestima e integración social.

Artículo 8. Atención a la diversidad.

1. La intervención educativa debe contemplar como

principio la diversidad del alumnado adaptando la práctica

educativa a las características personales, necesidades,

intereses y estilo cognitivo de los niños y niñas, dada

la importancia que en estas edades adquieren el ritmo y el

proceso de maduración.

2. Las administraciones educativas establecerán

procedimientos que permitan identificar aquellas características

que puedan tener incidencia en la evolución escolar

de los niños y niñas. Asimismo facilitarán la coordinación

de cuantos sectores intervengan en la atención de

este alumnado.

3. Los centros adoptarán las medidas oportunas dirigidas

al alumnado que presente necesidad específica de

apoyo educativo.

4. Los centros atenderán a los niños y niñas que presenten

necesidades educativas especiales buscando la

respuesta educativa que mejor se adapte a sus características

y necesidades personales.

Artículo 9. Autonomía de los centros.

3. Con el objeto de respetar la responsabilidad fundamental

de las madres y padres o tutores en esta etapa,

los centros cooperarán estrechamente con ellos y establecerán

mecanismos para favorecer su participación en el

proceso educativo de sus hijos.

Espero i desitjo que aquesta informació us sigui útil, i per descomptat que aniré actualitzanda si hi ha canvis.