Finding Nemo ( Buscando a Nemo)

M’ha vingut molt bé la idea d’un dels meus blogs preferits YO AMO A ALGUIEN CON TDAH, i és que el meu marit i jo hem decidit fer un apartat de pelis, per totes les edats, i algunes per adults però que considerem bones pel.licules, d’aquelles que et deixen una sensació de que has de canviar el món, tot i que sembla una fita impossible.

La primera de les pelis que recomano és: Finding Nemo (Buscando a Nemo). I ho faig pels següents motius:

1 -  La sobreprotecció a la que molts pares de nens malats tendim

2 – L’intent de ser igual que els demés, i també el voler escapolir-se de la sobreprotecció i que de vegades pot portar a fer bogeries.

3 – Veure que tot i que algunes persones poden patir una discapacitat, una malatia, o un transtorn, sempre ens poden ajudar.

4 – Amb cosntancia i confiança podem aconseguir alló que desitgem i que sembla impossible, sempre hi ha recursos a tots els nivells.

I ara explico a que hem refereixo.

1 – Aquí és quan en Marlin, el pare del Nemo no el vol deixar anar a escola

2 – El Nemo vol demostrar de que és capaç i allunyar-se de la sobreprotecció, provocant que el submarinista se l’emporti.

3 – La Dory, meravellós personatge, que tot i tenir problemes de memòria, amb el seu amor, la seva tendressa i la seva bondat arriba allà on es proposi i ajuda al pare del Nemo a trobar al seu fill.

4 – (Spoiler) Al final, (sento estripar-lo), el Nemo ajuda a tots els peixos a sortir de la xarxa, malgrat no tenir força física i patir la minusvalia d’una aleta més petita. 

Bona peli!!

Teràpies: Psicomotricitat.

Vull esmentar totes i cada una de les teràpies que fa el meu fill i que em permeten veure com avança. Primer de tot diré que està clar que l’efecte que tenen està totalment relacionat amb la neuroplasticitat de les neurones, i que és endavant hi dedicaré una entrada.

1 - Definició de les associacions espanyoles de Psicomotricitat i Psicomotricistes:

Basat en una visió global de la persona, el terme “psicomotricitat” integra les interaccions cognitives, emocionals, simbòliques i sensormotrius en la capacitat de ser i d’expressar-se en un contecte psicosocial. La psicomotricitat, així definida, desenvolupa un paper fonamental en el desenvolupament armònic de la personalitat. A partir d’aquesta concepció es desenvolupen diferents maneres d’intervenció psicomotriu que troben la seva aplicació, sigui quina sigui l’edat, en els ambits preventiu, educatiu, reeducatiu i terapèutic.  Aquestes practiques psicomotrius han de conduir a la formció, a la titulació i al perfeccionament professional i constituir cada cop més l’objecte d’investigacions científiques.

2 - Una mica d’història de la psicomtricitat:

El neuròleg Ernest Dupré (principis del s. XX), va dir que hi havia relació entre les anomalíes neurològiques i psíquiques i les motrius. Ell va ser qui va utilitzar la paraula Psicomotricitat i a partir d’ell es van desenvolupar les seves idees, com va Wallon, que deia que el moviment en el desenvolupament del psiquisme infantil era molt important, o sigui, que el nen experessava les seves emocions amb el seu cos.

Més endavant, altres metges van evidenciar que la interacció de la familia, el terapèuta, i l’escola són essencials per ajudar al nen que pateix una malaltía neurològica, i que el treball del cos es necessari.

La Dra. en Psicología i Llicenciada en filosfía , Soledad Ballesteros Jiménez, ens diu que segons els seus estudis hi ha dues vertents, , i ens parla de dues tendencies, la primera on el terapèute és més passiu i la segona on és actiu, i dins d’aquesta segona hi ha dues escoles  (aquests termes els encanten als psicòlegs i filòsfos):

-          escola normativa.

-          escola dinàmica.

La dinàmica treballa la part del inconscient i tota la part psíquica, mentre que la normativa es basa en reeducar les etapes que no s’han desenvolupat correctament en el nen.

La psicomotricitat es va intriduir a l’Estat Espanyol fa anys, però no va ser fins el 1980 on es va començar a formar professionals, primer de manera privada.  Tot i aixó, els fisioterapèutes imparteixen psicomotricitat però no hi ha una titulació específica de psimotricista, i per aixó podriem dir que gràcies als fisios tenim molts l’oportunitat de rebre teràpies (en aquest cas el meu fill), per part de professionals amb formacions desenvolupades i adequades a les malalties.

3 - Cóm funciona?

La psicomotricitat te´uns continguts i unes aplicacions, i aquí adjunto un quadre molt ben explicat. Aquesta informació està extreta de la pàgina del professor Pedro Pablo Berruezo, que donava classes a la Universitat de Murcia i que va treballar molt a favor de les persones discapacitades i per donar a conèixer tot el que la psicomotricitat pot fer.

CONTENIDOS DE LA PSICOMOTRICIDAD	APLICACIONES DE LA PSICOMOTRICIDAD
Control tónico-postural Control respiratorio Equilibración Lateralización Coordinación dinámica Disociación motriz Esquema/imagen corporal Coordinación visomotriz Orientación espacial Estructuración temporal Ejecución motriz (praxias)	Diagnóstico psicomotor Observación psicomotriz Educación psicomotriz Reeducación psicomotriz Terapia psicomotriz Relajación Grafomotricidad Estimulación temprana Juego Gerontomotricidad

També el pedagóg Jesús Jarque García, ens facilita la realització d’exercicis a casa que poden ajudar a estimular a molts nens en molts nivells, començant per la sensació que els provoca fer una tasca correctament, sobretot si era quelcom que en un principi els costava i els podía arribar a frustrar.

Aquest pedagóg a treballat i estudiat molt l’àmbit infantil i per aixó considero que haver trobat aquest trípic a internet és un bon recurs per tenir idees de coses que poden ajudar als nostres fills.

Després hi ha una serie d’exercicis que els han de practicar els fisioterapèutes o algú que tingui una titulació adequada, doncs per exemple, les tamborelles amb nens com el meu que tenen un to muscular baix ( tot i que comença a recuperar-se) necessiten una supervisió i un control específic per tal d’evitar lesions.

Els exercicis que conec, doncs he pogut veure molt de temps com treballen les fisioterapèutes amb el meu fill són:

-          tamborelles

-          passejar damunt d’un banc de fusta endavant i endarrere, intentant mantenir l’equilibri.

-          salts

-          pujar graons

-          seguir camins

-          rodolar damunt matalassos de diferents gruixos

-          encistellar pilotes

-          botar sobre pilotes

-          circuits amb diferentes complements com són ars, pals, etc

-          ballar amb música

I uns quants més que com he dit, han de ser dirigits per la persona adequada, que en aquest cas és la Laura, però que quan va començar el meu fill, que no tenía ni un any, era la Inma i després l’Ariadna. De totes elles tinc records càlids i dolços i els agraeixo que estiguessin sempre al costat del meu petit, i sobretot que la Laura continui al seu costa.

Aquest text no és un original ni té validessa educativa en estar fet directament per Diari d’una Apraxia, només és informatiu i té el desig de encuriosir a qui el llegeixi i anirmar a cercar més informació.

Les fonts de les que he extret la documentació són:

-          Google Books (Dra. Soledad  Ballesteros)

-          Wiki (cercar psicomotricidad)

-          Jesús Jarque, enllaç directe al tríptic, tot i que recomano cercar més informació d’ell:

Psicomotricidad por D. Jesús Jarque

-           Pedro Pablo Berruezo, de qui també recomano cercar informació:

Psicomotricidad por D. Pedro Pablo Berruezo

foto free digital images

Diversió, oci i més

Una mica de diversió no va mai malament.....o millor dit, molta diversió. Per aixó aquí suggereixo unes webs que trobem molt interessants a casa.

* -    Poisson Rouge

Aquesta web me la va recomanar la Laura, la fisio del meu fill, i considero que és una gran troballa, sobretot per a nens amb problemes de concetració, motors i visuals, doncs els jocs proposats són simples però adequats a diferents edats.

 * -   Childtopia

Jocs, contes i educació en diferents idiomes, m’encanta!!!

*-   Sortir amb nens

Aquí hi ha un munt de suggerencies per als dies de festa o les vacances.

Però hi ha una cosa que no la pot substituir cap web, i és l’estona que podem passar amb els nostres fills llegint un conte.



foto: free digital photos

Relacions i una mica de música!!

Aquesta entrada la faig perque ja n’he tingut prou de plorar i em serveix com a teràpia pensar en les coses que fa el meu fill cada día.

Vull parlar de les relaciones que té amb altres nens, i ja sé que ho he fet altres vegades, però d’alguna manera ara tinc més capacitat doncs quan més temps passa més el veig jugar i desenvolupar-se en les relacions socials.

Ahir vàrem anar al parc i es va trobar amb dos companys d’escola. Aquests nens juguen corren, saltant i movent-se com fan els nens de 4 anys, amb una energía que deixa els pares esgotats, però el meu fill no, ell s’asseu i juga a fer carreteres amb els cotxes, de vegades es lleva i comença a correr, però no pot seguir els altres i en algun moment m’ha arribat a dir: “mama, els nens no volen jugar amb mi” o “ jo no puc fer-ho”.  Si, és  conscient del que li passa i aixó fa que de vegades tingui acituts que em recorden les de nens amb altres transtorns com el TDAH, l’Autisme, Transtorns del llenguatje, o sigui, que de vegades centra la seva atenció en algun fet o cosa simple però que pot controlar i si no ho aconsegueix s’enfada i fa una mica de rabieta. Però per a mí tot aixó té a veure amb l’apraxia que l’impedeix de moment seguir el ritme dels altres nens.

I ara posar-he un exemple. Ahir, en el parc, portaven dos cotxes de la peli “Cars” i en un moment el meu fill no en tenía cap, doncs en comptes de jugar a una altra cosa no va parar fins que va recuperar un dels seus cotxes i trionfant en va dir “Ja és meu un altre cop, ja el tinc”.  Després va intentar jugar a “pillar” com diu ell, amb altres nens, però quan ell aconsegueix fer una volta els demés n’han fet  tres, així que ho va deixar, i llavors, quan estava a punt de tirar la tovallola, va venir un nen que casualment està rebent teràpies en el mateix centre que el meu fill per un problema de transtorn del llenguatje. Va ser miraculós, es van entendre de seguida, el meu fill va accedir a jugar amb ell, a pujar a unes estructures del parc, a baixar per el tobogàn i va ser molt feliç durant una bona estona. L’altre nen també té 4 anys i costa molt comprendre les seves paraules, que són escases i amb frases poc estructurades, però com el meu fill, és un nen preciós, despert i amb un cor enorme. I també com el meu fill, en un moment en que un dels cotxes que tenía li va desaparèixer en mans d’un altre nen, no va para fins a conseguir que li tornés i va tenir una petita rabieta.

I aixó em fa recordar que els nens especials, aquests de qui vaig parlar a l’entrada “Estrelles i Flors”, són aquells que converteixen un fet petit i que per alguns no té importància en una fita tant gran com escalar una muntanya.

Ara estic mirant informació sobre com afecten els transtorns físics a les emocions, doncs malgrat que em diguin que tot i que el meu fill té una apraxia, aquesta no és la causa del seu retard emocional, jo estic convençuda que si no tingués cap malaltía el meu fill no necessitaría un psicòleg. I de moment vaig per bon camí, així que en uns dies publicaré la informació de la que disposo.

Apraxia Ocular, Definició del Dr.Juan J. Zarranz

D’apraxias que afecten els ulls i la visió n’hi ha moltes, el Dr. Juan J. Zarranz (catedràtic i cap del servei de neurología del hospital de Cruces), en els seus llibres Compendio de Neurología y Neurología, ha descrit els tipus:

-          Apraxia de parpelles

-          Apraxia vertical

-          Apraxia visualmotora

-          Apraxia ocular congènita

-          Apraxia d’obrir i tancar el ulls

-          Apraxia ocular

En la definició d’apraxia ocular queda explica’t el  problema que es pot observar en el meu fill, i és la següent:

“ Los pacientes no pueden desencadenar voluntariamente los movimientos sacádicos de refijación a un nuevo estímulo visual. Para conseguirlo deben girar la cabeza bruscamente hacia el objeto y  cerrar los párpados; los ojos se desvían en sentido contrario por efecto del reflejo óculo-cefálico. Tras abrir los párpados y con una o dos maniobras de giro de la cabeza consiguen fijar el objeto en la mácula....”

Bé, a  més, refereix que aquesta apraxia passa sol passar més aviat en el pla horitzontal i pot estar relacionada amb malalties degeneratives greus que es van desenvolupan poc a poc, i que per ara sembla ser que no tenen curació tot i que hi ha tractaments i teràpies paliatives.

El meu fill, però, a patit moltes proves que de moment han descartat qualsevol d’aquestes malalties, tot i aixó, sempre estic atenta a la seva evolució en altres aspectes, com el motor, doncs el fet que tingui un retard motor i una parla de vegades lenta està relacionat amb l’apraxia ocular.

Però després de llegir tot el que he llegit, i de plorar com una desesperada tot s’ha de dir, he decidit que vull veure els seus progressos i mirar endavant, no pensar en que pot passar o no passar. Veure’l baixar les escales només agagat amb una mà i sense parar-se a cada graó, veure’l fer tamborelles, veure’l damunt del cavall, i sentir-lo cantar i inventar-se cançons, escoltar com em diu que m’estima i que és el meu cavaller i que jo sóc la seva princesa és l’única cosa que em motiva a seguir llegint informacions que són dures però que em fan desitjar i pensar “i si el meu fill té una apraxia i prou, i si no hi ha res més i és recupera encara que mai serà normal del tot?”.

Estic onvençuda que ell superarà tot els entrebancs, físics i psíquics, socials i educatius amb els que topi i que viurà tant anys com qualsevol altre, perque com algú em va dir la setmana passada, el meu fill no és un nen QUALSEVOL. 

foto: free digital photos

Teràpies: Equinoteràpia, anem per la tercera sessió!!!

La tercera sessió amb el cavall, un animal de color ..... caramel, canyella, blat daurat..... qualsevol li escau, perque és dolç, menut i fort. I el seu nom és Tambor. 

Aquesta tercera sessió s’ha fet amb la companyia, com sempre fantàstica de la Regina, i també de la Laia, una guía de montanya i ballarina que en sap molt del cos i de la natura, podent transmetre al meu fill totes aquestes bones actituts tant amb el seu propi cos, com amb la sensació que li provoca el vincle amb el Tambor.

Per cert que la Regina està meravellada amb els avenços del meu fill, cada cop més atent, i sobretot posant atenció i recordant tot alló que ha de fer abans de montar el cavall (portar la sella, raspallar-lo), mentre el monta i en finalitzar (donar-li pastanagues per agraïr la feina ben feta). És increible com s’aguanta damunt del cavall tot i les dificultats que encara manté per caminar, però que cada cop minven més.

Espero que tothom que vegi el video el disfruti.

nota: la cançó original era “I believe I can fly”, banda sonora de la peli “Space Jam” que té un munt d’anys, però la WMG no me la deixa penjar pel copy i tot aixó, sembla que l’avaricia és directament proporcional a la poca perspicacia....a sobre de que els hi faria propaganda, total, que m’he decidit per la “Tardor” de Vivaldi.

Teràpies: Què hi ha? Què fa el meu fill? Què en penso?.....i Heart and Soul.

Què hi ha?

Aquesta entrada és gaire bé una opinió personal. Vull parlar de les teràpies que hi ha actualment, però segurament m’en deixaré moltes, doncs no les conec totes i a més, segur que sempre hi ha diverses maneres d’enfocar-les i treballar-les.

Per a mí, les teràpies es poden divider en tres tipus, i no vull dir de cap si és o no alternativa, doncs crec que no agrada gaire als terapèutes i professionals que les desenvolupen i per axió respetarè el seu desig majoritàri.

. De tipus físic; que englobaria:  Recuperació amb fisioteràpia, natació, equinoteràpia, psicomotricitat i totes aquelles que utilitzen el cos com a eina de treball.

. De tipus intern (conecten la part física amb la part psíquica): musical, artística i teràpies amb logopèdes, optometristes de comportament, etc.

. De tipus emocional: treball amb psicòlegs i psiquiatres.

Què fa el meu fill?

El meu fill te covertes dues d’aquestes teràpies. La de tipus físic:

-           psicomotricitat: Que haig de dir que no hagi dit abans de la Laura? Doncs podria no acabar mai de parlar-ne bé. Gràcies a ella el meu fill a guanyat en seguretat i quan a l’escola els fan també una mica de psicomotricitat ell sent que és el “rei del mambo”. Treballen el cos de manera “gruixuda” i “fina”, fent que adquireixi destressa en els dos aspectes. Disfruta de la classe i s’ho passa bé.

-           natació: aquí es treballa la psicomoticitat fina i gruixuda també. Es practica la resistència a l’aigua enfortint els musculs.

-           equinoteràpia: sobretot noto enfortida la seva seguretat en el moviment, i com ja he dit a l’entrada de les sessions amb el cavall, sento que se sent fort i poderós.

Aquestes teràpies no només estàn fent fort físicament al meu fill, també l’estàn tornant més conscient del seu cos, dels perills, del que és o no és capaç de fer i per descomptat influencien en la seva actitut.

També té teràpia emocional amb el psicòleg  Aquí el comportament del  meu fill és objecte d’estudi per esbrinar que falla i com és pot sol.lucionar, Veritablement continuo sense saber-ne gaire cosa, però sé que fan molts jocs en principi per millorar la seva indepèndencia, o al menys aixó és el que he deduït.

Què en penso?

Pertant, la part que uneix la psíque amb el cos no està sent tractada i és el que des de el meu punt de vista manca i espero que els terapeutes , mestres i meteges que el meu petit té al voltant seu  estiguin d’acord en que hem de trobar una sol.lució.

I per acabar, diré que en penso de les teràpies. De les físiques n’estic contenta i les recomano al cent per cent. No he pogut trobar millors persones per fer front a les mancances del meu fill.

De les emocionals ja coneixeu la meva opinió. Espero una propera reunió amb el psicòleg i potser acabar de parlar de coses que per a mí van quedar a l’aire. Continuo pensant però, que sempre, sempre, la relació entre els professionals que tracten els fills i els pares d’aquests nens ha de ser fluida i bona, i sino és així doncs potser és millor deixar-ho estar, però tot i aixó, no perdo l’esperança de que parlant la gent  s’entent, sempre i quan les dues parts estiguin disposades a fer-ho, doncs la veritat és que m’agradaria poder escriure el nom del psicòleg de la mateixa manera que escric el dels altres terapèutes.

Pel que fa a les teràpies que jo anomeno internes, diré que amb les persones que n’he parlat m’han explicat molt bé en que consisteixen, i qué en l’artística i la musical però hi ha una cosa amb la que no hi estic d’acord, i és que sembla que alguns terapeutes no tenen en compte el diagnòstic del nen per fer el treball. A mí em sembla que el millor és un terme mig, ni s’ha d’estar constament estigmatitzant al malalat ni s’ha d’oblidar que té una malaltía i que de vegades el fet de deixar-lo molt lliure el pot fustrar en veure’s incapaç de fer una acció sense ajut.




Les teràpies han de tocar el cor i l'ànima.  







Video trobat a youtube.